Vivències de Mn. Joan Serra
Per contactar: mossenjoan@yahoo.es / Webmaster: jserrao@arqbcn.org
BREU
HISTÒRIA DE MN. JOAN SERRA I FONTANET
Índex de les vivències: (pàgina principal)
- COM CELEBRAVA UNA FAMÍLIA CRISTIANA EL NADAL (Castellano)
- CONTRA LA RELIGIÓ NO Hl HA QUI Hl PUGUI
- CONTRA LA RELIGIÓN NO SE PUEDE
- COSES QUE ES VEUEN A VENIR; PAPERS ESTRIPATS (Castellano)
- CREURE EN DÉU, JESUCRIST I L'ESGLÉSIA
- CREER EN DIOS, JESUCRISTO Y LA IGLESIA
- DE DÉU NO EN TINC NECESSITAT (Castellano)
- DEIXO EL SEMINARI - DEJO EL SEMINARIO
- DÉU NO FA VACANCES (Castellano)
- DIOS NO ME ESCUCHA
-
DÉU
SEMPRE ENS ESCOLTA
- Dues coses han desaparescut en les notres llars cristianEs
- DOS COSAS HAN DESAPERECIDO DE NUESTROS HOGARES
- EL DIA DE NADAL
/ EL DÍA DE NAVIDAD
- EL DRET DE L'ENSENYAMENT (Castellano)
- EL MIRACLE MÉS GRAN DE JESÚS / EL MILAGRO MÁS GRANDE DE JESÚS
- EL MÓN L’HEM TROBAT MALAMENT I EL DEIXAREM PITJOR
- EL
MUNDO LO HEMOS ENCONTRADO MAL Y LO DEJAREMOS
PEOR
- EL NOSTRE MATRIMONI ES TRENCA
- EL PERQUÈ NO EM CASO PER L'ESGLÉSIA
- POR
QUÉ NO ME CASO POR LA IGLESIA
- ELS
JUEUS TENIEN RAÓ PER CONDEMNAR JESÚS?
- LOS
JUDÍOS TENÍAN RAZÓN PARA CONDENAR A JESÚS?
-
EM CASO PEL CIVIL
- EM COSTA MOLT ANAR A CONFESSAR
- ME CUESTA MUCHO IR A CONFESAR
-
EM
SEPARO PERQUÈ NO M’ESTIMA
- EL MEU CONFESSOR S’HA CASAT (Castellano)
- EL PODER DE L’ORACIÓ (Castellano)
- ELS CAMINS DE DÉU SÓN INSONDABLES
- LOS CAMINOS DE DIOS SON INSONDBLES
- ELS
SENTIMENTS SÓN DIFÍCILS DE DOMINAR
- LOS
SENTIMIENTOS SON DIFÍCILES DE DOMINAR
- ÉS AQUEST? / ¿ES
ÉSTE?
- ESTIC ENFADAT AMB DEU
- FÀTIMA, UN MÓN DE PAU I FE EN PETIT
- FÁTIMA, UN MUNDO DE PAZ Y FE EN PEQUEÑO
- HAIG D’ANAR A VOTAR EL DIA 1/11/06 ?
- ¿TENGO QUE IR A VOTAR EL DÍA 1,11,06 ?
- HAIG D'ESTIMAR DÉU? - ¿TENGO QUE AMAR A DIOS?
- HEM D’ESTAR SEMPRE PREPARATS PER MORIR
- HEMOS DE ESTAR
SIEMPRE PREPARADOS PARA MORIR
- hi ha coses que no son
mesurables
- HAY COSAS QUE NO SON MESURABLES
-
JA SÓC MAJOR D’EDAT, ARA NO ANIRÉ A MISSA
- YA SOY MAYOR DE EDAD, AHORA NO IRÉ A MISA
-
JESÚS
ENS DIU QUE HEM D’ESTAR SEMPRE A PUNT
- JESÚS NOS DICE QUE TENEMOS QUE
ESTAR SIEMPRE A PUNTO
- JESÚS ÉS IMPOSSIBLE QUE ESTIGUI EN L’EUCARISTIA
- JESÚS ES IMPOSIBLE QUE ESTÉ EN LA EUCARISTÍA
- L'ESGLÉSIA HA D'ORIENTAR, CORREGIR I CASTIGAR, SI CONVÉ
- LA IGLESIA TIENE QUE ORIENTAR ,CORREGIR y CASTIGAR SI CONVIENE
- L’ESGLÉSIA TÉ ELS SEUS DEFECTES / LA IGLESIA TIENE SUS DEFECTOS
- LA FE ÉS UN
DO DE DÉU I ES POT PERDRE
/ LA
FE ES UN DON DE DIOS Y SE PUEDE
PERDER
- LA PRIMERA COMUNIÓ / LA PRIMERA COMUNIÓN
- L'HOME
I LA DONA SÓN TEMPTATS MOLTES VEGADES A LA VIDA
- El HOMBRE Y LA MUJER SON TENTADOS
MUCHAS VECES EN SU VIDA
- LOURDES, UN LLOC DE FE I PIETAT
- LOURDES, UN LUGAR DE FE Y DE PIEDAD
- MOLTES GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES
- ¡MUCHAS
GRACIAS, MUCHAS GRACIAS!
- NO PODRÉ ATENDRE LA FAMÍLIA - NO PODRÉ ATENDER A LA FAMILIA
- NO PUC ESTIMAR DÉU - NO PUEDO AMAR A DIOS
- NO PUC OBLIGAR A DÉU QUE ES FACI
LA MEVA VOLUNTAT
- NO PUEDO OBLIGAR A DIOS QUE SE
HAGA MI VOLUNTAD
- PER QUÈ EM VAN BATEJAR ALS POCS DIES DE NÉIXER?
- PER NADAL UN BON MENJAR
- POR NAVIDAD UNA
BUENA COMIDA
- POBLET
UNA ESPERANÇA
- POBLET UNA ESPERANZA
-
PER QUÈ TINC
TANTES TEMPTACIONS?
- ¿POR
QUÉ TENGO TANTAS TENTACIONES?
- PER
QUÉ VAIG A MISSA EL DIUMENGE?
- ¿POR
QUÉ VOY A MISA EL DOMINGO’?
-
PRIMERAS MISAS Y DIACONADO
- QUAN ENS
MORIREM?
-
¿CUÁNDO NOS MORIREMOS?
- QUÈ T’HAN PORTAT EL REIS?
- ¿QUÉ TE HAN TRAÍDO LOS REYES?
- Records d’infant
- RECUERDOS
DE NIÑO
- RECORD
D'INFANT: LA MARE DE DÉU DE LA FONTCALDA, DE GANDESA
- RECUERDO
DE NIÑO: LA VIRGEN MARÍA DE LA FONTCALDA DE GANDESA
- RECORDS PERSONALS DE MN. PERE TARRÉS
- RECUERDOS PERSONALES DE MN. PEDRO TARRÉS
- SABER PERDONAR
- SABER
PERDONAR (castellano)
- SENSE
FE NO PODRÍEM VIURE
- SIN
FE NO PODRÍAMOS VIVIR
- SER AGRAÏTS
- SER
AGRADECIDOS
- SI NO ET CASES AMB MI EM SUÏCIDO
-
SI N0 TE CASA
CONMIGO ME SUICIDO
- SILENCI DE DÉU
- SILENCIO
DE DIOS
- TEMPLE
I ESCOLES RELIGIOSES EN EL BARRI DEL BESÒS DE BARCELONA
-
TEMPLO Y ESCUELAS
RELIGIOSAS EN EL BARRIO DEL BESÒS
DE BARCELONA
- TESTIMONIS DE JEHOVÀ
- UN
CURA VIUDO
- UN JUTGE QUE ES FA CAPELLÀ
- UN JUEZ QUE SE
HACE SACERDOTE
- UN
NOI EM VA DIR: “SÓC HOMOSEXUAL”
- UN JOVE ME DIJO: “SOY HOMOSEXUAL”
- UN
PADRE DESESPERADO
- UN AMIC MEU ES
CASA PEL CIVIL
- UN
AMIGO MÍO SE CASA POR EL CIVIL
-
UN MUSULMÀ RESA A
LA BOTIGA DE VENDRE / UN
MUSULMÁN REZA EN LA TIENDA DE VENDER
- UN RELIGIÓS ES SECULARITZA I ES CASA
- UN
RELIGIOSO SE SECULARIZA Y SE CASA
- UNA DIFICULTAT
DEL SACERDOT DIOCESÀ
- UNA DONA CASADA TORNA ANAR A MISSA
-
UNA
MUJER CASADA VUELVE A IR A MISA
- UNA
DONA ES DISFRESSA. PER QUÈ?
- UNA MUJER SE
DISFRAZA. ¿POR QUÉ?
-
UNA NOIA ES FA
MONJA
- UNA JOVEN SE
HACE MONJA
-
UNA NOIA ESCOLTA LA VERGE DE
FÀTIMA
- UNA JOVEN ESCUCHA A LA VIRGEN DE FÁTIMA
- VOSTÈ CREU EN
LA VIDA ETERNA?
- ¿USTED
CREE EN LA VIDA ETERNA?
- VOSTÈ NO EM POT NEGAR LA COMUNIÓ PÚBLICAMENT
- V. NO ME PUEDE NEGAR LA COMUNIÓN PÚBLICAMENTE
UNA NOIA ESCOLTA
LA VERGE DE FÀTIMA
Recordo que en el
mes de maig vaig anar a Fàtima a prestar un servei de confessions amb espanyol
juntament amb mossèn Miquel Rodriguez.
Mossèn Miquel estava
a la capella de confessions per confessar i jo a fora resant i vaig veure que
una noia entrava a confessar-se i vaig pensar que mossèn Miquel la confessaria ja que ell estava al
confessionari i no hi havia ningú esperant.
Ell la va confessar
i ella va veure que tenia el mòbil al confessionari.
Quan va acabar de
confessar-se mossèn Miquel va sortir del confessionari deixant el mòbil allí i
ella complint la penitència.
Quan va tornar el
mòbil havia desaparegut, ella li havia robat i ja era fora.
Mossèn Miquel m’ho
va explicar i al vespre en anar al rosari internacional a la capella, el lloc
on es va aparèixer la Mare de Déu als pastors, vaig pregar per aquella noia.
L’endemà aquella
noia penedida li va tornar el mòbil dient que havia tingut un mal moment i la
Verge li deia que tornés el que no era seu i ella ho va complir.
La Verge va escoltar
la meva pregària i li va inspirar que fes el que va fer, tornar el mòbil.
La Mare de Déu, des
de cel, escolta sempre els seus fills com a bona mare, més que la mare de la
terra.
Mare de Déu de Fàtima pregueu per nosaltres i feu que mai no ens devíem
del camí que porta cap al cel.
Fàtima 12, maig 2006.
Li vaig preguntar si
ho havia pensat bé i ella em va dir que feia molt de temps que ho pensava.
Li vaig dir que en
el convent no tot seria flors i violes i ella em va contestar que ja ho sabia i
que el Senyor la cridava i ella no podia dir-li que no
Aquesta noia, que
estava en plena joventut, havia vingut
de petita a la catequesi, era l’encarregada de la mateixa i portava un grup de
joventut que és reunia periòdicament.
Ella ho va dir a les
amistats i la comunitat li va preparar
un sentit comiat. Això fa més de cinc anys i ara està molt contenta i alegre en
la seva vocació religiosa.
Ara bé la pregunta:
Per què no és pot consagrar tota la vida a Déu?.
El Papa diu que la
vocació religiosa no és pot comprendre sense amb aquella “ visió de fe que
s’alimenta i manté en l’oració.” Qui
viu arran de la terra és incapaç d’admirar un horitzó clar i lluminós
Lliurar la vida,
consagrar-la a Ell, en la vida religiosa significa seguir Jesucrist pel camí
d’un amor total, pels viaranys d’uns valors que no són planament humans, encara
que aquests han de ser estimats. Dedicar tota la vida a la joventut, als pobres
i malalts en nom de Jesucrist té un
valor sobrenatural i humà. És un opció de servir al germans per amor a
Jesucrist.
Que el Senyor faci que mai no faltin vocacions religioses a l’Església.
Recordo
que en el mes de maig vaig anar a Fàtima a prestar un
servei de confessions amb espanyol juntament amb mossèn Miguel Rodríguez.
Mossèn
Miquel estava a la capella de confessions per confessar i jo a fora resant i
vaig veure que una noia entrava a confessar-se i vaig pensar que mossèn Miquel
la confessaria ja que ell estava al confessionari i no hi havia ningú esperant
Ell la va confessar i ella va veure que
tenia el mòbil al confessionari.
Quan
va acabar de confessar-se mossèn Miquel va sortir del confessionari deixant el
mòbil allí i ella complint la penitencia.
Quan va tornar el mòbil havia
desaparegut, ella li havia robat i ja era fora.
Mossèn Miquel m'ho va explicar i al
vespre en anar al rosari internacional a la capella, el lloc on es va aparèixer la Mare de Déu ais pastors, vaig pregar per aquella noia.
L’endemà aquella noia penedida li va tornar el
móbil dient que havia tingut un mal moment i la Verge li
deia que tornes el que no era seu i ella ho va complir.
La Verge va escoltar la meva pregària i li va inspirar
que fes el que va fer, tornar el mòbil.
La
Mare de Déu, des de cel, escolta sempre els seus filis com a bona mare, mes que la mare de la terra.
Mare
de Déu de Fàtima pregueu per nosaltres i feu que mai
no ens devíem del camí que porta cap al cel.
Fàtima 12, maig 2006.
Recordo que un dia
en sortir al carrer vaig veure el semàfor que estava verd i una noia al mig
sense moure’s i els cotxes aturats. Em vaig atansar a ella i vaig veure que
estava drogada. Li vaig dir que si volia
l’acompanyaria a casa seva i ella amb molt geni em va contestar que la
deixés tranquil·la i no l’amoïnés. La vaig forçar anar a la vorera i li vaig
repetir que si volia l’acompanyaria a casa seva i ella em va repetir que no
l’amoïnés.
De vegades, no pots
ajudar, perquè no es deixen. És veritat que nosaltres no ho podem resoldre tot,
però sí que podem aportar el nostre granet de sorra
per anar destruint el mal que hi ha en el món.
Aprenguem la gran
lliçó que ens dóna la Mare de Déu de la Mercè
A tenir cor sensible
a les necessitats dels altres, com ens
ha ensenyat ella mateixa en l’evangeli d’avui. Un cor esperançat on no hi
càpiga ni la tristesa, ni la rancúnia perquè són coses que deprimeixen i treuen
les ganes de fer el be.
Sobretot, un cor
fidel, capaç d’entusiasmar-se amb la bona nova de Jesús i voler com ell ajudar
a les persones que ens envolten a ser lliures, a sentir-se més plenament fills
i filles de Déu
UN RELIGIÓS ES
SECULARITZA I ES CASA
Recordo que una
senyora un dia em va comentar que un religiós que ella coneixia i jo també,
després d’alguns anys d’exercir el seu
ministeri sacerdotal, s’havia casat amb una bona noia.
Em deia que el
celibat dels sacerdots és quelcom que l’Església romana imposa per ser ordenat
prevere, que Jesús no el va imposar, sant Pere era casat, ja que tenia
sogra Fins el segle quart els
preveres podien contraure matrimoni i el
celibat tenia moltes dificultats.
Li vaig contestar
que el que em deia era veritat i que els matrimonis també tenen moltes
dificultats si volen guardar la seva fidelitat.
Jesús parlant del
matrimoni acaba dient: N’hi ha que hi
renuncien ells mateixos per amor al Regne del cel. Que ho comprenguin els qui
ho poden comprendre ( Mat 19, 12).
Quan tenia
vint-i-tres anys, abans de ser
ordenat diaca, vaig fer el vot de
castedat que he guardat tota la meva vida mogut sempre pel meu amor a Jesucrist, la disponibilitat
per treballar com a pastor i donar-me a les diverses comunitats parroquials que el bisbe m’ha encomanat.
Només amb una visió sobrenatural es pot comprendre el celibat sacerdotal.
Em va explicar que tota la seva il·lusió era que el
seu fill es fes càrrec de la petita fàbrica que ell havia pujat i havia dedicat
tota la seva vida i que per això des de petit l’havia preparat. L’havia educat
als escolapis de Barcelona, li havia donat una carrera de química i el noi era
simpàtic, agradable i molt intel·ligent. Ell pensava “el noi serà el meu
successor”, i l’apresa continuarà i creixerà.
Però un dia diu al seu pare que li vol donar una
notícia i era que ell deixava Barcelona, la família i l’empresa i que la
setmana vinent marxava a l’illa d’Evisa per unir-se
a un grup de hippies, persones joves que passaven de
la religió, de la cultura i de l’educació occidental. El bon pare li va fer
moltes reflexions, però el fill va marxar.
Jo li vaig
respondre que estigués tranquil i que ho deixés a les mans de Déu ja que ell
havia fet tot el que estava a les seves mans i el qui fa el que pot no està
obligat a més i que ell respectés la llibertat del seu fill com Déu respecta la
nostra, malgrat que la nostra actuació no és com la que ell voldria.
Quelcom semblant passa a alguns pares cristians de
veritat i estan tristos i angoixats en veure que ells han donat exemple cristià
i formació cristiana als seu
fills i els seus fills o filles es casen
pel civil, s’ajunten i no volen saber res de l’Església.
La resposta és la mateixa que vaig donar a aquell pobre pare ja que ara són grans i ja no depenen d’ells. Que resin, que els estimin i no deixin de donar-los bons consells.
Feia uns any que el
coneixia i com advocat li vaig demanar consell sobre un petit problema que tenia la Parròquia i
ell em va aconsellar molt bé.
Pràcticament, el
vaig perdre de vista perquè no venia a
missa a la nostra Comunitat parroquial. Després vaig saber que estudiava
dret canònic i teologia a la facultat de
Salamanca i que volia entrar al seminari.
Un dia em va venir a
veure i m’explicà que estava al seminari per preparar-se a ser sacerdot i es va
oferir a treballar a la nostra Parròquia. Em va donar una alegria i li vaig
oferir ser catequista dels nois i noies de la confirmació i ell ho va acceptar.
Com a seminarista
després va ésser destinat a la Llagosta amb Mn. Xavier Pagès i exercia de jutge
a Mataró i de vegades el cridaven de Mataró per un cas urgent com a jutge.
Acabada l’etapa diaconal va ser
ordenat sacerdot i va ser destinat a la parròquia de sant Joan Vianney de Barcelona i al tribunal de causes matrimonials de l’Arquebisbat de
Barcelona on actualment treballa i ajuda a la parròquia de santa Agnès.
Com podeu endevinar
parlo de Mn. Josep M..Llorca.
Jesús crida i truca
a la porta. No sempre l’obrim i el deixem entrar.
Com l’amo de la
vinya que va a la recerca de jornalers de bon matí, al migdia i quan manca una
hora per acabar la jornada, a tots els invita a treballar a la seva propietat,
Jesús també crida per ser sacerdot a uns de petits, com a mi, que vaig entrar
al seminari a l’edat de tretze any, altres a l’edat adulta, i altres quan
havent perdut l’esposa són viudos.
El que es important
és sentir la veu del Senyor i correspondre-hi
Recordo que vaig assistir a una professió
religiosa d’una noia que era de la
Parròquia i feia alguns temps que
havia entrat a un convent de religioses i el sacerdot que deia la missa, tot
explicant el que era la professió
religiosa, va parlar que ell era sacerdot, que havia estat casat i tenia
fills i quan va morir la seva exposa va sentir que el Senyor el cridava a ser
sacerdot . Va anar a veure al Sr. Bisbe i li va exposar que tenia vocació i era
viudo i tenia fills.
El Sr. Bisbe, després de fer-li unes quantes
preguntes referent a la seva vocació
sacerdotal, li va dir que anés a veure al Sr. Rector del Seminari i que
li exposés que volia entrar al seminari.
El Sr. Rector li va dir que tenia que fer uns
estudis i que malgrat ser viudo, no hi havia cap impediment per a que rebés les
ordres i fos sacerdot.
Ell va fer els cursos
corresponents i va ser ordenat. Per això
podia parlar dels seus fills en aquell sermó.
L’Església catòlica i romana demana que els
joves per ser sacerdots han de fer el vot de castedat, el que vol dir guardar
el celibat.
No
passa el mateix en l’Església Oriental,
que malgrat tenir la mateixa doctrina i
dogmes que té l’Església Romana, permet el matrimoni als joves que volen ser sacerdots, solament demana que els bisbes
siguin cèlibes.
El celibat té els seus avantatge i els seus inconvenients.
D’això en parlarem
un altre dia
Recordo un dia estant a casa que van trucar a la porta i vaig sortir a
obrir-la i eren un testimonis de Jehovà que em venien
a parlar de la Bíblia, em volien convèncer per a que em fes de la seva religió.
Els vaig preguntar si abans havien
estat catòlics i em digueren que els varen batejar de petits i que no sabien el
que feien. També els vaig preguntar el per què havien deixat l’Església
catòlica i em digueren que l’Església ensenya dogmes que no estan a la Bíblia.
Els vaig demanar que em posessin
un exemple i em respongueren la Trinitat. Vaig demanar la Bíblia i vaig buscar
l’evangelista sant Mateu, 28,18-19, que
escriu : He rebut plena
autoritat al cel i a la terra. Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los
deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant,
això és la Trinitat. El company va tocar al qui parlava i li diu. Anem-nos
en que aquest en sap massa.
S’ha d’admirar el valor que tenen per anar a casa per casa a predicar i
ensenyar la Bíblia que han estudiat.
A molts dels nostres cristians els manca aquest valor i la preparació
per poder donar una resposta adient i que convenci.
Aprenguem l’exemple que ens donen i estudiem la paraula de Déu que està a la Bíblia.
Recordo que parlant
amb un jove em preguntava sobre el silenci de Déu davant de les atrocitats que
fan els homes, i em posava com exemple la nostra guerra civil de l’any 1936, la
segona guerra mundial de l’any 1941 i en concret el camp de concentració d’Auschwitz, i
esperava una resposta adequada.
Donar una resposta a
aquesta pregunta no és fàcil.
Déu ha donat a
l’home el do de la llibertat que és el poder d’actuar o de no actuar, de fer
allò o deixar de fer. Usant d’aquest poder l’home pot escollir entre fer el bé
i fer el mal..
El dret a l’exercici
de la llibertat és una exigència a la persona humana. Déu sempre respectarà la
llibertat de les persones, encara que aquesta llibertat sigui usada malament.
La responsabilitat serà del qui l’usa.
El Papa Benet XVI en
la seva visita al camp d’Auschwitz, el 28 de maig de
2006, fa aquesta pregunta :On era Déu en
aquests dies? Per què va callar?
Resposta: No podem escrutar el secret de Déu,
solament veiem fragments i ens
equivoquem quan ens volem convertir en
jutges de Déu i de la història.
Exemple:
Jesús anant cap a Jerusalem va enviar missatgers
davant seu, i ells tot caminant, entraren en un poble de samaritans per
preparar la seva arribada. Però no el volgueren acollir, perquè s’encaminava a
Jerusalem
En veure-ho, el deixebles Jaume
i Joan van dir-li:
Senyor, vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?
Però Jesús es va girar i els
renyà (Lc 9,51,55)).
No solament Jesús no ho fa sinó
que els renya.
També en la nostra vida algunes vegades ens preguntem: per què Déu ho
permet, per què calla, per què ho tolera? No ens vulguem convertir amb jutges
de Déu, confiem en la seva saviesa i misericòrdia.
Es verdad que a los amigos se les
tiene confianza y se les cuenta cosas intimas, porque saben que no las explicarán
y divulgarán, de lo contrario perderían
la amistad, pero una vez muertos se pueden explicar para hacer resaltar un gesto
heroico, o alguna virtud.
Un sacerdote que tenía mucha
confianza conmigo y yo con él y recuerdo que un día, hablando del celibato sacerdotal, me
contó lo
que le había sucedido hacía años.
Me explicó que una chica iba
detrás de él
y el, como buen sacerdote se apartaba de ella. Un día le dijo claramente que quería
casarse con él y que si se negaba se suicidaría. El le contestó que tenía voto de castidad hecho antes de la ordenación y que
quería ser fiel hasta la muerte.
Un día ella cumplió su palabra y se
suicidó. Al levantar su cadáver, en presencia de un juez, al mirar lo que tenía en el
bolsillo encontraron una carta dirigida a el en la
que le decía que se había suicidado porque el le había dicho que era sacerdote y
que quería ser fiel a la
promesa de guardar castidad toda su vida por amor a Jesucristo.
Las persones que estaban presentes lamentaron el suceso, pero realzaron la fidelidad del sacerdote.
EL salmista dice: Dios mío, quiero
hacer tu voluntad, guardo tu ley en el fondo del corazón (Sl 39,9).
La madre de los Macabeus exhorta a su hijo pequeño a que no rompa los
mandamientos de Dios y que muera, con estas palabras: No te asustes de este
verdugo, sino que, digno de tus hermanos, acepta la muerte, para que yo te
reencuentre con tus hermanos en el tiempo de la misericordia (2M 7,29).
SI NO ET CASES AMB MI EM SUÏCIDO
És veritat que als amics
se'ls té confiança i se'ls conta coses intimes, perquè saben que no les
explicaran i divulgaran, en cas contrari perdrien l'amistat, però una vegada
morts es poden explicar per fer ressaltar un gest heroic, o alguna virtut.
Un sacerdot que tenia molta confiança amb mi i jo amb ell, recordo que un dia,
parlant del celibat sacerdotal, em va contar el que li havia succeït feia anys.
Em va explicar que una noia anava darrere d'ell i ell, com a bon sacerdot,
s'apartava d'ella. Un dia li va dir clarament que volia casar-se amb ell i que
si es negava se suïcidaria. Ell li va contestar que tenia vot de castedat fet
abans de l'ordenació i que volia ser fidel fins a la mort.
Un dia ella va complir la seva paraula i es va suïcidar. En aixecar el cadàver, en presència d'un jutge, en mirar el que tenia a la butxaca van trobar una carta dirigida a
ell en la que li deia que s'havia
suïcidat, perquè ell li havia dit que era sacerdot i que volia ser fidel a la
promesa de guardar castedat tota la seva vida per amor a Jesucrist.
Les persones que estaven presents van lamentar el succés, però van realçar la fidelitat del sacerdot.
EL salmista diu: Déu meu, vull fer la teva voluntat, guardo la teva llei al fons
del cor. (Sl 39,9).
La mare
dels Macabeus exhorta al seu fill petit que no
trenqui els manament de Déu i que mori amb aquestes paraules: No t’espantis
d’aquest botxí, sinó que, digne del teus germans, accepta la mort, a fi de que
jo et retrobi amb els teus germans en el temps de la misericòrdia. (2M
7,29).
Recordo que una
vegada em va venir a veure un home tot trist i amoïnat i m’explicà que havia
tancat la fàbrica on treballava i s’havia quedat al carrer. No podia tirar
endavant la família i no sabia com sortir-se’n.
Em va dir que li
havia sortit un treball, anar a vendre llibres pels pisos, però que li
demanaven tres mil pts, com a garantia i que no les
tenia i havia pensat venir a la
parròquia per a que se li fes aquest préstec. El vaig enviar a l’assistenta
social i se li va fer.
No el vaig veure més
durant uns anys i un dia es presentà al despatx i em pregunta si el coneixia i
jo li dic que no el recordava. Ell em va dir que era aquell home que la
parròquia li havia fet un préstec per anar a vendre llibres pels pisos, havia
tingut èxit i s’havia quedat a la
llibreria com a dependent i ara era el gerent.. Em va fer un taló d’una
quantitat important i em va donar les gràcies. Això no passa sovint.
Em va recordar el
que Jesús va dir quan havent curat a deu leprosos i solament un que era
samarità va tornar a donar-li les
gràcies. No eren deu els qui han quedat purs? On són els altres nou?
No hi ha hagut cap que tornés a donar
glòria a Déu fora d’aquest estranger? (Lc 17,17-18).
Moltes vegades,
també nosaltres som desagraïts amb Déu. Sant Pau pregunta: que tens que no ha
hagis rebut?
De Déu hem rebut la
vida, ens ha donat uns bons pares,
salut, familiars i amics que ens estimen i ens dóna també una terra que
fructifiqui per a que ens puguem alimentar i moltes altres coses.
Que Déu no es pugui
queixar de nosaltres com Jesús es va queixar dels nou leprosos que no van
tornar a donar-li les gràcies i glorificar Déu
Recordo que em va venir a visitar un amic de la meva
edat, els dos vam passar la guerra civil d’Espanya i estàvem d’acord en que es van cometre moltes injustícies i
disbarats.
Ell em va dir que
Jesús era molt exigent en manar als seguidors que no tan sols havien de
perdonar els amics sinó també els enemics.
Ell va explicar que
coneixia una noia a qui li havien matat el seu pare i un oncle i que ella deia
que els perdonava de tot cor.
El em deia :com pot
perdonar aquesta noia de cor l’assassí
del seu pare i del seu oncle?
Jo li vaig respondre
que Jesús ens demana que perdonem els enemics i que els estimem. Jo us dic
estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills
del vostre Pare del cel que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure
sobre justos i injustos (Mt 6, 44-45).
Jesús ens dóna
exemple des de la creu quan diu: Pare perdona’ls que no saben el que fan (Lc
23,34).
Mirat naturalment és
quasi impossible perdonar i estimar de cor a l’enemic, però els cristians
contem amb l’ajut de Jesús i la gràcia dels sagraments que ens donen força per
posar a la practica la voluntat de Jesús i el que Ell ens demana.
Pensa que aquesta noia és cristiana de veritat, té molta fe i combrega amb molta freqüència i el bon Jesús li dóna força per perdonar i pregar pels seus enemics.
Mn. Pere
Tarrés va entrar al Seminari de
Barcelona el mateix dia que jo, el 29 de setembre de 1939, acabada la guerra
civil, i encara es coneixia que havia estat presó i estava mig destrossat.
Recordo que faltaven mols vidres i feia molt de fred.
Jo estava a la
secció dels llatins i ell estava a la secció de teologia i el diumenge, que era
el dia de visites, el veia tot passejant pel claustre amb algun familiar o amic
que el venia a veure. Ell anava ja amb
sotana i feia una cara de molt místic. Llavors ja tenia fama de sant.
Els sants també
s’equivoquen. Era els temps de després de Pasqua en que no es diu l’al·leluia al final de la
missa, en acomiadar l’assemblea. Mn. Pere Tarrés feia de diaca en una missa
solemne i amb molt d’entusiasme va cantar el ITE MISSA EST AL·LE.LUIA AL·LE.LUIA i tots el
seminaristesnque
estàvem als bans, amb molta malícia, van somriure
Ell era metge i en
un curset d’estiu a la Conreria, on hi havia el
Seminari Menor, ens va fer una xerrada
sobre la manera que vénen el nens al món. Amb molta delicadesa, ens va explicar
la diferència entre l’home i la dona i com l’espermatozoide maculi s’ajunta amb
l’òvul femení i d’una manera admirable es va transformant en nen o nena en el
ventre de la mare. L’explicació va ser molt interessant i pulcra, fent ressaltar sempre la mà de Déu,
com a creador.
Quan va morir el
vaig anar veure a la clínica de la Mercè, on estava de l cos present i molta
gent passava pel seu davant pregant per ell. L’endemà es va celebrar el seu
enterrament i va presidir la missa el bisbe de Barcelona Móns. Gregori Modrego i en la seva homilia va dir que sempre que presidia
un enterrament d’un sacerdot acostumava a fer menció d’alguna qualitat o virtut
i que en Mn. Pere Tarrés es podien fer ressaltar totes les virtuts.
D’una manera especial, els cristians de Catalunya, encomanem-nos a ell i imitem les seves extraordinàries virtuts i exemples d’amor als germans.
Vaig llegir que un
senyor sempre que anava a missa i veia
una pobra demanat caritat, li donava una moneda.
Un dia dels Reis
va passar per una floristeria
i va pensar que podria regalar una flor
a aquella pobra en lloc d’una moneda. Va comprar la millor que va trobar i la
va anar a portar a la velleta, que amb els ulls
baixos i la mà aixecada, sempre li demanava caritat.
Quan arribà a la
porta del Temple en veure-la li va donar la flor i ella va obrir els ulls,
s’aixecà i li va donar una forta abraçada. Ell també la va besar i
l’abraçà. De llavors ençà es van fer
molt amics.
Durant la missa
estava molt distret pensant que quan li donava una moneda li donava una cosa i
quan li va donar la flor era una prova d’estimació i amor.
Déu també a
nosaltres ens ha donat moltes coses: El món en què vivim tan meravellós, uns
pares, uns amics etc, però pel Nadal ens ha
donat el seu propi Fill, a la cova de
Betlem, com a prova d’amor.
Diu Jesús a Nicodem
: Déu tant ha estimat el món que li ha
donat el seu propi Fill. (Jo 3,16).
Sapiguem correspondre l’amor de Déu.
Recordo que quan
vaig cantar missa, fa més de cinquanta any, un sacerdot em digué que quan faria
molts anys d’haver exerxit el ministeri sacerdotal
recordaria moltes coses que em donarien alegria i altres tristesa.
Una de les meves
alegries sacerdotals ha estat, sens dubte, en el temps que jo he estat a la
Parròquia de l’Esperit Sant de Barcelona,
la celebració de vuit primeres misses de seminaristes que després han passat per la Parròquia alguns anys.