Recordo que
parlant amb una senyora, que ja passava dels vuitanta anys d’edat, de les coses que
ens podrien passar durant l’any que
començava, em va dir que ja teníem el bitllet comprat.
Li vaig explicar a
un amic i em va contestar que el tren passi de llarg, que no s’aturi i que
trigui.
Sempre hem de mirar
les coses positivament i una de les coses que Déu ha fet bé és que no sabem ni
el dia ni l’hora de la nostra mort. Si ho sabéssim estaríem pensant que ja
s’acosta.
Al meu avi li van
matar un fill, li van robar dues vegades la gran botiga que tenia i va morir
als vuitanta-sis anys.
Jesucrist ens diu
que hem d’estar sempre preparats,
perquè la mort ens visitarà al moment menys pensat.
Jesucrist va dir: Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Sapigueu això que si l’amo hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no s’hauria pas deixar foradar la casa. Per això, vosaltres també estigueu a punt, perquè a l’hora que menys us penseu vindrà el Fill de l’home (Mt 24,42-44)
Recordo que en
aquestes festes nadalenques em van enviar un correu electrònic que deia: Déu
és sucre.
Una mestra va
preguntar als nens i nenes de la seva
classe qui era Déu i li van contestar més o menys bé.
Un nen va aixecar la
mà i li va dir que la seva mare deia que Déu era com el sucre.
La mestra li va dir que ho expliqués una mica i ell va
dir que la seva mare deia que Déu era com el sucre perquè quan el posa a la
llet i la remena el sucre no es veu
però hi és i dóna bon gust.
La mestra li va dir que ella li havia ensenyat moltes
coses i que ell en aquesta comparació li havia ensenyat que aquest Déu que no el veiem està en totes les parts.
Nosaltres, amb els
nostres ulls, no podem veure Déu, però Ell està en totes les parts, malgrat que
no el veiem i els qui estem batejats
som temples de l’Esperit Sant.
En contemplar la
creació sabem que aquest món tan
admirable no s’ha fet sol, que és obra de Déu per a què nosaltres puguem viure i el fruïm.
Sant Pau a la
carta als Romans explica que Déu que és
invisible, però que, per les obres que Ell ha fet, és fa visible.
D’ençà que el món és món, allò que de Déu és invisible - la seva força eterna i la seva divinitat -, es torna visible a la intel·ligència humana a través de les obres d’ell. (Rm 1,20)
Recordo que vaig
llegir aquesta anècdota d’un home que anava cada dia a oir la santa Missa i pel
camí trobava una pobra que li demanava caritat i de tant en tant li donava
alguna almoina. Ella li deia gràcies
sense moure’s i sense aixecar els ulls.
El dia de Reis va
pensar que seria millor comprar una flor ben bonica i regalar-li.
En passar, es va
ajupir i li va dir: "Mira el que t’han portat el Reis", i li va posar la flor a
les seves mans. Ella va obrir els ulls i li va fer un petó molts contenta i
agraïda, i li va dir que era el millor regal que li podrien fer perquè
demostrava que l’estimava.
De llavors ençà es
varen fer amics i cada matí parlaven
una bona estona i ell la va ajudar a treure-la del seu estat de pobresa.
La prova més gran
de l’amor de Déu és el que ens ha
donat,
Jesucrist, i per nosaltres
cristians és el millor regal dels dia
de Reis.
Diu sant Joan: Tant va estimar Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit, perquè tot el qui creu en ell no es perdi. (Jn 3,16)
LA VIDA ESTÀ PLENA DE MISTERIS
Recordo que un dia
parlant amb un jove cristià del misteri de Nadal, em va dir que en la religió
cristiana hi havia molts misteris, o coses que humanament no es podien explicar i
va posar alguns exemples: Que una verge fos mare; que Jesús es perdés a
Jerusalem i parlava del seu Pare celestial; que Jesús en l’hort de Getsemaní
demanés al Pare que passés aquell calze; que a la creu digués al seu Pare per
què l’havia abandonat; que el mateix Jesús ressuscités el tercer dia havent
mort; la presència de Jesús a l’eucaristia i altres.
Jo li vaig respondre
que era veritat que en la religió cristiana hi havia molts misteris i li vaig
fer aquesta pregunta: El teu pare és el teu pare? Va obrir el ulls i em va
respondre. Sí que ho és.
Li vaig preguntar
com ho sabia i ell em va respondre: perquè ell m’ho ha dit. Ho vas creure per la seva paraula i perquè el
teu pare no t’enganya i no li vas demanar cap demostració. Et vas refiar de la
seva paraula i de la seva autoritat. Això és fe. Fiar-se de la seva paraula, creure-la, i
fiar-se de la persona
que ho diu.
Si creiem en la
paraula del homes, més encara hem de creure en la paraula de Déu que trobem en
la sagrada Escriptura.
Humanament moltes
vegades fem actes de fe, i sense aquesta fe humana no podríem viure. Quan puges
a l’autobús creus que el conductor té carnet per conduir; quan el marit o
l’esposa diu que l’estima no li demana que ho demostri, ho creu; quan l’amic et
diu que ha pensat en tu el dia del teu
sant, ho creus.
Em pots respondre
que les obres ho demostren, cosa que no és veritat del tot. En una parella que
estava divorciada ella em va dir que no volia viure amb una persona que no
l’estimava i ell deia que l’estimava i que havia fet en obres i paraules tot el
possible per demostrar-li.
L’amor és molt
difícil de demostrar.