Història i simbolisme cristià
del Temple de la Sagrada Família de Barcelona

Orígens:

L'any 1866, un laic de Barcelona, Josep Maria Bocabella, a Montserrat, contemplant una representació de la Fugida a Egipte, rep l'inspiració de fundar una associació per a difondre la devoció a Sant Josep i la Sagrada Família. Sant Josep, ja havia estat declarat patró de l'Església Universal. Imprimeix una revista, El Propagador, i l'any 1880, després de 15 anys, ja té uns 500.000 subscriptors.

El Pare Josep Maria Manyanet, fundador de la congregació catalana de la Sagrada Família, li suggereix a Bocabella la idea de construir una església dedicada a la Sagrada Família.

L'any 1881, l'associació de Bocabella compra el terreny: tot un bloc en el futur barri de l'Eixample. El projecte és encomanat a l'arquitecte diocesà Francesc de Paula Villar. Se li demana que disseny una església com la de Loreto, on segons la llegenda, hi ha la mateixa casa-cova de Natzaret transportada via aèria fins allí per àngels. Bocabella ho coneix bé perquè en els seus viatges a Roma per portar donatius de l'associació al papa, s'atura a Loreto a contemplar aquell misteri corprenedor. Les cases, a Natzaret, del temps de Jesús, eren mig coves: forats a la roca amb una petita paret davant i una finestreta. De manera que Natzaret parla eloqüentment de la humilitat de Crist, el qual com a Senyor de l'Univers, el Fill de Déu, essent ric per nosaltres es fa pobre i humil i esdevé el fill del fuster d'un poblet insignificant de l'imperi romà. El misteri de la Sagrada Família, és un misteri de humilitat i d'amor i Bocabella el capta en la seva profunditat.

La construcció va començar el dia de Sant Josep de  l'any 1882, i un any més tard, el 1883, quan les columnes de la cripta estaven a mitja alçada, l'arquitecte diocesà va dimitir. El problema, aparentment, tenia a veure amb la tècnica de construcció. La idea de Bocabella era estalviar diners tallant la pedra vista, mentre que dins de les columnes i de les parets gruixudes, pedra sense tallar. Villar no hi va estar d'acord i per això va marxar. Calia trobar un nou arquitecte.

I així és com un jove arquitecte de 31 anys, anomenat Antoni Gaudí, va venir a treballar en l'església.

El disseny no és el seu; se li demana que segueixi el projecte de Villar però amb una tècnica de construcció més econòmica. Acaba la cripta l'any 1890, i aquest mateix any comença la construcció de l'absis. El 1892, Bocabella mor i és enterrat a la cripta. L'any 1894 es completa l'absis.

Gaudí introdueix alguns canvis i detalls d'ornamentació al disseny gòtic de Villar. Fa cavar una fossa al voltant de la cripta per tal que hi entri més llum pels finestrals. A l'absis també hi posa les espigues de les plantes, i els animalons -serpents, llangardaixos, cargols, granotes- que vivien a la zona quan estava envoltada de camps.

 


El Temple de Gaudí

L'any 1894, s'acaba l'absis i comença el treball a la Façana del Naixement. La junta constructora ha rebut un donatiu anònim molt generós de 800.000 pessetes. Gaudí ha convençut a la junta d'oblidar el projecte gòtic de Villar, que tenia un campanar, i de continuar l'església amb un nou disseny amb 18 campanars!

El disseny que Gaudí proposa està inspirat per la visió al llibre de l'Apocalípsi, capítols 21 i 22. És la visió de la Jerusalem celestial: una representació simbòlica de l'Església al cel: l'eternitat amb Déu. Gaudí solia comentar que l'església sempre construeix temples que són ponts a la vida eterna, perquè apunten a la realitat última, que no és la d'aquest món que passa.

La Jerusalem celestial està construïda sobre dotze pedres que porten els noms dels dotze apòstols del Senyor. Gaudí posarà dotze torres a les tres façanes, cadascuna dedicada a un apòstol. Els apòstols, segons la tradició catòlica, tenen uns successors: els bisbes. Dalt de cada campanar hi ha les insígnies episcopals: la mitra, la creu pectoral i l'anell, en la forma del bàcul. Just a sota de la mitra, hi ha la inicial de l'apòstol. A la façana del naixement, aquests són: B, per Bernabé; S, per Simó; J, per Judes Tadeu i M, per Maties. A la façana de la passió, J, pe Jaume el Menor, B, per Bartolomeu, T, per Tomàs i P, per Felip (Philippus). I a la façana de la Glòria: A, per Andreu, P, per Pere, P, per Pau i J per Jaume el Major. A cada campanar, hi ha l'estàtua de l'apòstol assegut, amb el nom complert escrit verticalment. Pau i Bernabé estan entre els dotze apòstols perquè, al centre, envoltant la creu de Jesucrist, hi ha els quatre evangelistes, dos del quals, Joan i Mateu, són també apòstols.

És també la representació del misteri de l'Església de Jesucrist representada tant a  l'exterior com a l'interior del temple.

A l'exterior, per les 18 torres. La de Jesucrist, la més alta, amb una creu lluminosa de quatre braços. Serà de metall i de cristall, per tal que el sol la faci brillar de dia. Tindrà uns focus de llum molt potents que s'encendran de nit. Serà un espectacle lluminós. Jesucrist és la llum del món. A la Jerusalem celestial, no hi ha ni sol ni lluna, perquè el Senyor és la Llum. Parlant d'aquesta creu lluminosa, Gaudí deia que seria "l'ornament més bonic de la ciutat de Barcelona", visible des de molt lluny. Envoltant la torre de Jesucrist, hi ha les quatre torres dels quatre evangelistes. La llum de la creu de Jesucrist, passarà entremig de les torres dels evangelistes, vers uns reflectors dalt les torres dels apòstols (als forats que simbolitzen els anells episcopals) i d'allí serà reflectida cap a baix, cap al món. La llum de Crist, continguda en els evangelis, els apòstols la porten al món. Sobre la cripta, i per sobre les torres dels evangelistes, coronada per una estrella, també lluminosa, hi haurà la torre dedicada a Maria, la mare de Jesús i mare nostre. La primera cristiana i model per a  l'Església.

A l'interior també s'hi representa l'Església de Jesucrist. La nau del temple és com un bosc, amb les columnes que es ramifiquen. Inspirat en la visió del llibre d'Ezequiel: de l'altar del temple hi neix un riu i a les dues bandes del riu hi creixen arbres que donen fruit dotze vegades l'any, i les seves fulles són medicinals pels pobles. Una profecia de la salvació que d'Israel s'escamparà a tots els pobles de la terra, a través de l'Església i els seus sagraments (accions guaridores i salvadores de l'Església). Als murs exteriors es poden contemplar els fruits de l'Esperit Sant en els sants. Els apòstols i evangelistes hi son representats per les columnes de l'església. També s'hi representen els bisbats catalans, i els arquebisbats d'Espanya i del món. Als murs exteriors hi ha estàtues de sants fundadors d'ordres religioses; cristians que han viscut la seva vida d'un manera exemplar i que són models a imitar. Als finestrals s’hi llegeixen repetidament aquestes tres paraules: sacrifici, oració i almoina (els pilars de la vida espiritual).

Novament a l'interior del temple, la Santíssima Trinitat hi és representada de manera especial. Déu el Pare, en un mosaic a la cúpula de l'absis. A sota, l'Esperit Sant, en un gran canelobre i el Fill, Jesucrist, en la creu sobre l'altar.

La Façana del Naixement

A les façanes, Gaudí hi representa els misteris centrals de la fe cristiana, amb la intenció clara de impressionar el visitant amb l'obra salvadora de Déu, tal com ell mateix ho expressava. A la façana del naixement, hi representa el misteri central de la fe: l'encarnació del Fill de Déu, que és Senyor i Creador de l'univers. Aquesta façana representa l'univers i la naturalesa on Déu creador esdevé criatura en la persona de Jesucrist: Déu fet home.

Quan surt el sol, il·lumina aquesta façana: és la joia de la vida; la joia de la creació, perquè en Crist, Déu s'ha fet un de nosaltres.

Al centre de la façana, Gaudí mostra el misteri de l'encarnació en la seva profunditat. L'escena del naixement de Jesús, amb Maria, Josep, el bou i la mula, està situada sobre una columna amb els noms en espiral dels antecessors del Messies, fins Abraham (genealogia de Mateu). Aquesta columna està envoltada per unes reixes que simbolitzen l'esclavitud de l'home a l'egoisme i a l'orgull. Esclavitud de la qual el Fill de Déu ha vingut a alliber-nos. La columna aixafa una serp, de la qual es pot veure el cap: Jesucrist ens allibera del poder del mal, del pecat, de l’egoisme desordenat que ens esclavitza.

Ho escoltem la nit de Nadal, a la segona lectura de l'apòstol sant Pau:

S'ha revelat l'amor de Déu que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans per viure en aquest món una vida de sobrietat, justícia i pietat mentre esperem la manifestació de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre. Ell es lliurà a si mateix per nosaltres per rescatar-nos de l'esclavatge de les culpes i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé. (De la Carta de Sant Pau a Titus)

Sobre l'escena del naixement, hi ha l'estrella de Betlem en vertical; l'estrella que va brillar al cel i que va guiar els reis mags d'orient (a l'esquerra) i els pastors (a la dreta). A sobre d'això hi ha l'escena de l'anunciació. L'Àngel Gabriel anuncia a Maria, agenollada, que concebrà per obra de l'Esperit Sant. Per sobre d'aquesta escena, en un arc a la paret de l'església, hi ha les constel·lacions que es veuen al cel la nit de Nadal. De dreta a esquerra: Àries, Taurus, Geminis, Càncer, Leo i Virgo. Els símbols d'aquestes constel·lacions hi son representats amb estrelles a sobre. Els elements de la natura - aigua en estat sòlid, plantes i animals - son representats a la paret de l'església. Per sobre d'això, en una cova, hi ha coronació de Maria, regne de cel i terra. Més amunt, hi ha JHS, que vol dir en llatí "Jesús, Salvador dels Homes".

A sobre, hi ha un xiprer cobert d'un mosaic verd. És un símbol d'eternitat. En un cementiri, el xiprer diu dues coses: 1. Aquests ossos estan enterrats aquí, però les seves ànimes no hi son aquí, estan amb Déu al cel (al qual apunta)" 2. Un dia, aquests ossos tornaran a la vida, com ho va fer Jesús, per no morir mai més, incorruptibles - tal com jo sóc sempre verd, símbol del que mai no es corromp".

Sobre l'arbre hi ha uns coloms. Representen, segons Gaudí, les nostres ànimes atretes vers l'eternitat amb Déu per l'amor del Crist: "Enlairat sobre la creu, atrauré tothom cap a mi". L'amor sacrificial de Crist, a la creu, és representat per un pelicà, sota l'arbre, que està alimentant els seus petitons amb la seva sang. Segons una llegenda medieval, el pelicà es fereix el pit amb el bec per tal de donar als seus petits la seva sang com a aliment. Per això, el pelicà va esdevenir un símbol de Crist que vessa la seva sang per nosaltres a la creu. Als dos costats, hi ha àngels que recullen la sang de la creu en uns calzes.

Sobre el xiprer hi ha un símbol de la Santíssima Trinitat. Segons alguns escriptors, la T és la inicial grega de Déu, el Pare, Theos (també és la Tau hebrea - en la forma de la creu - la darrera lletra de l'alfabet hebreu, equivalent a l’omega grega, també símbol del final o de l'eternitat). Un llaç en forma de X, és una referència a Xristos, Crist en grec. El colom a sobre, representa l'Esperit Sant. Gaudí posa molt sovint en el Temple referències simbòliques a la Santíssima Trinitat. Ell comprèn que el cristianisme parla de l'eternitat en el si d'un misteri infinit de relacions interpersonals de Vida i d'Amor: Pare, Fill i Esperit Sant.

Seguint una tradició antiga, els portals de les façanes son anomenat, d'esquerra a dreta: esperança, caritat i fe. El portal central és el de la caritat perquè “Déu va estimar tant el món que li va donar el seu Fill” (Joan 3,16). Als portals laterals de l'esperança i de la fe, hi ha representades escenes de la infància de Jesús.

Portal de l'esperança:

A baix, al centre, hi ha Josep amb el nen Jesús, envoltats d'eines de fuster. Als dos costats hi ha els qui, segons la tradició, eren els pares de Maria: Anna i Joaquim. A l'esquerra i ha l'escena de la Sagrada Família fugint cap a Egipte per evitar que Herodes pugui matar la criatura. La matança dels Innocents a Betlem és representada a la dreta del portal.

Les escultures son del temps de Jesús. Són còpies de persones que vivien prop del temple o que tenien alguna relació amb els treballadors. Gaudí posava una capa de guix a sobre de la persona que tenia que romandre immòbil una bona estona, i així obtenia un motlle amb el qual més tard es feia una còpia exacta de la persona en pedra. El soldat romà que mata els infants, és la còpia d'un home molt alt que vivia a la zona. Era l'avi d'una senyora de la parròquia - ella diu senyalant l'estàtua: "és el meu avi!"

Per a l'escultura de Josep, amb el nen Jesús, Gaudí va buscar durant molt de temps un home que fos jueu, fuster i pobre - però no en va trobar mai cap! En l'escena de la fugida a Egipte, Maria, Josep, l'àngel poderós que guia la Sagrada Família i fins i tot l'infant Jesús en braços de Maria, son còpies de persones reals.

El burret també és una còpia d'un de veritat! Gaudí va buscar durant molt de temps el burret adequat. Els qui tenien burrets els hi portaven, amb l'esperança que el seu burret seria escollit com a model - l'obra de Gaudí començava a ser famosa.

Gaudí tenia que descartar els burrets que li portaven perquè eren massa robustos. L'escena és molt humil: el Fill de Déu, Senyor de l'Univers, Rei de cels i terra, fet un nadó, en braços de la seva mare, ha de fugir d'un reietó d'aquest món que el busca per matar-lo; per això Gaudí necessitava un burret que fos poqueta cosa. Finalment es va trobar! El tenia una velleta al poblet veí de Gràcia, que venia fems pels horts. Els fems els posava en un carret tirat per un burret petit i feble. Era exactament el que Gaudí havia estat buscant! La junta constructora va comprar el burret. Amb els diners que li van donar, la velleta es va poder retirar per la resta de la seva vida; va ser una petita obra social.

Un dia, un gitano que treballava per Gaudí (a l'entorn del Temple, el barri del Poblet, hi havia barraques de gitanos), va esquilar el burret perquè Gaudí li pogués posar la capa de guix a sobre i així fer la còpia de l'animal. La gent no es moria evidentment, amb aquest sistema de copiatge, i tampoc s'havia de morir el burret. Però la velleta que havia venut el seu burret estava present quan Gaudí li va posar la capa de guix a sobre, i quasi va tenir un atac de cor quan ho va veure, pesant-se que el seu burret que tan estimava es moriria. Però ni la velleta ni el burret varen morir. El burret va continuar vivint en un estable que se li va fer a l'obra del temple, fins que va morir de vellet.

Més amunt, Gaudí hi posa la cerimònia jueva d'acord matrimonial entre Maria i Josep, al Temple de Jerusalem. A sobre hi ha representada una barca que simbolitza l'Església. Josep, declarat ja en aquell moment patró de l'Església Universal, està al timó de la barca (assistit per l'Esperit Sant, en forma de colom). Es veu clarament una àncora, símbol de l'esperança cristiana i una farola, a proa, que és la llum de la fe que ens guia en el nostre camí de fe, sovint envoltats de tenebres.

Finalment, a dalt de tot del portal de l'esperança hi ha una gran roca en punta que és una referència a la muntanya de Montserrat, on el fundador, Josep Maria Bocabella, va rebre la primera inspiració per fundar l'associació. Sobre la roca s'hi llegeix en lletra cursiva: "Salva-nos", "Salveu-nos", dirigit a la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya.

Portal de la fe

A baix al centre i ha el nen Jesús, als dotze anys, trobat assegut al Temple de Jerusalem enmig dels mestres de la Llei. A l'esquerra, Zacaries escriu el nom de Joan en grec, Ioannes, a la paret. A baix a la dreta, els pares de Jesús el troben al Temple. Més a la dreta, es representa a Jesús com home jove, treballant de fuster. A l'esquerra, Maria visita la seva cosina Elisabet.

Més amunt, en una cova, hi ha l'escena de la Presentació de l'infant Jesús al Temple. Segons la llei jueva, se'l va portar al temple quan tenia 8 dies per ser circumcidat. L'ancià Simeó pren el nen en braços i beneeix Déu, sota la mirada atenta de la profetessa Anna, dreta darrera, i de Maria agenollada davant. Josep està dret al costat oposat. Davant hi ha la cistelleta amb l'ofrena dels pobres: dues tórtores. La Sagrada Família de Natzaret era una família pobre que no podia permetre's comprar un anyell com a oferiment per al seu primogènit.

A sobre hi ha una altra cova amb la representació de la Immaculada Concepció, sobre un canelobre de tres braços que representa la Santíssima Trinitat. Més amunt encara, hi ha una mà amb un ull al mig: la providència de Déu. Finalment, a dalt de tot hi ha espigues de blat, símbol de l'eucaristia.

Els murs laterals

Als murs laterals adjacents a les façanes, Gaudí hi posa les estàtues de sants fundadors: cristians que han viscut la seves vides de manera exemplar i que són posats com a models a seguir. Gaudí apila les seves bones obres en cistelles que coronen els finestrals respectius. Fruits de primavera (préssecs, prunes, cireres, nespres) a la banda de llevant, i fruits de tardor (taronges, kakis, figues i ametlles) a la banda de ponent.

La conversió de Gaudí

Quan Gaudí ve a treballar a la Sagrada Família, té 31 anys, i fins aquella edat aparentment no és pas una persona massa religiosa. Però no podem pas dir, com ho fan alguns, que fins i tot era anticlerical, perquè, entre altres coses, no hagués estat acceptat per un Catòlic tan devot com Josep Maria Bocabella.

El que sí que és segur, és que a aquella edat Gaudí experimenta una conversió de cor. Conversió induïda en gran part per la gran influència del bisbe Grau de Reus, bon amic de la família i bisbe d'Astorga, i també per la seva amistat amb el jove capellà Enric d'Ossó (recentment canonitzat). Una neboda de Gaudí, que va poder declarar en el procés de beatificació abans de morir, va dir que el bisbe Grau, a Gaudí i al seu pare, "els va tombar", expressant així aquesta conversió de cor que va ajudar a produir en ells. Sobre el Jove Enric d’Ossó, algun biògraf seu ha arribat a escriure d’ell: “Catapultava a la santedat tots els qui entraven a la seva òrbita”.

Com a resultat d'aquesta conversió, Gaudí comença a anar a missa i a llegir la Bíblia, cada dia cada dia. També té un director espiritual, un sacerdot de l'Oratori de Sant Felip Neri, que el guia, a través d'una comprensió profunda de la litúrgia, a copsar les profunditats de la fe cristiana. El seu llibre de capçalera és l'Anné Liturgique de Dom Beranger (el famós abat de Solesmes, reformador litúrgic), que recentra la litúrgia en el misteri de la Pasqua: la mort i resurrecció de Crist.

També, fruit de la seva conversió, escull un estil de vida molt pobre, esdevenint quasi com un monjo a Barcelona. Era un dels arquitectes més famosos a la ciutat i, per tant, hauria pogut viure com un home ric. Va treballar amb molts altres projectes simultàniament amb la Sagrada Família, però aquest va esdevenir el seu gran projecte personal, amb un objectiu clar que ell expressava als visitants i col·laboradors: "que el visitants d'en vagi impressionat per l'obra salvadora de Déu". Profundament impressionat ell mateix, Gaudí sovint parlava de la fe expressada al Temple amb llàgrimes als ulls. De manera que així com diem que Gaudí fa la Sagrada Família, també podríem dir, i de fet s’ha dit, que la Sagrada Família el fa a ell.

Els darrers deu anys de la seva vida va treballar sols en el projecte de la Sagrada Família, pel qual no rebia diners, sinó que tenia que demanar diners per la construcció, confiant en la providència de Déu. Un dia, una dona li va dona una herència, i després li va prendre! Gaudí li va dir: "Senyora, amb els seus diners o sense els seus diners, això ho construirem perquè Sant Josep té molts recursos!" Sovint, quan li preguntaven quan acabarien les obres, apuntava al cel i deia: "El meu client no té pressa!" Quan li preguntaven si creia que els seus successors acabarien la seva obra, la seva resposta era: "Sols em preocupa fer-ho ara tant bé que els meus successors no tindran més remei que acabar-ho."

Gaudí va viure molts anys al Parc Güell, on va cuidar, amb l'ajuda d'unes religioses, del seu pare ancià i d'una neboda malaltissa, fins que ambdós varen morir. Quan va morir també el Compte Güell, es va sentir molt sol allí dalt i va decidir instal·lar-se al seu obrador del temple.

El 10 de juny de 1926, a la intersecció de Gran Via amb Bailen, quan tornava de la seva pregària diària a la Catedral, un tramvia el va atropellar. Vestia tan pobrament, que la persona que el va recollir del terra es va pensar que el tramvia havia atropellat un transeünt, i el va portar a l'hospital dels pobres, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (al carrer Hospital, prop de les Rambles) i el va deixar entre els indigents moribunds. El sacerdot custodi del temple, que vivia amb ell, Mn. Gil Parés, el va començar a buscar i el va trobar allí entre els indigents de l'hospital. Va morir dos dies més tard de les ferides, i les seves darreres paraules varen ser: "Amen, Déu meu, Déu meu". Sovint havia expressat el seu desig de viure pobrament i de morir entre els pobres, i això va ser una realitat.

La capella de la Mare de Déu del Roser

En aquesta capella, Gaudí ens deixa un profund testament espiritual; el de la seva pròpia experiència. Hem parlat de la seva conversió als 31 anys. Però la conversió és un procés que dura tota la vida; un no és mai prou bon cristià com voldria ser. Tenim defectes i limitacions que no acaben de vèncer mai. Gaudí, per exemple, tenia mal geni, i vers el final de la seva vida diu: "He estat lluitador de mena, he aconseguit vèncer molts aspectes de la meva vida, però no he pogut vèncer el meu mal geni". En aquesta capella, Gaudí representa la lluita que és la vida cristiana sobre la terra, i el fet que la santedat i la imperfecció poden molt bé resultar ser companyes de camí.

A dalt del portal hi ha la Mare de Déu del Roser. Acompanyant a la Mare de Déu hi ha les estàtues dels dos grans promotors de la pregària del Rosari: Sant Domènec de Guzman i Santa Caterina de Sena. Al capitell de la dreta (mirant a la Mare de Déu), Gaudí hi representa la temptació de la violència. Un home és temptat amb una bomba per un dimoni en la forma d'un peixot. És una referència a la tristament famosa bomba del Liceu, que va matar molta gent i va impressionar la ciutat de Barcelona, a principis del segle XX. També és quelcom de trista actualitat avui dia, en començar el segle XXI, amb tants atemptats terroristes, i tan greus, arreu del món. Les temptacions del diner i de la vanitat es representen al capitell de l'esquerra: una noia jove és temptada per un dimoni sota la forma d'un altre peixot, que li ofereix una bossa de diners. L'important són les actituds dels dos personatges: el noi està en actitud de contemplació i la noia en actitud de pregària; els dos mirant a la Mare de Déu. La idea és que tots som temptats de moltes i diverses maneres al llarg de les nostres vides, però podem fer front i superar la temptació a través de la pregària i de la contemplació.

Recordem que aquesta és la capella dedicada a la Mare de Déu del Roser o del Rosari. Aquesta pregària que Gaudí feia devotament cada dia, és una pregària de contemplació. Contemplació del que Déu ha fet per nosaltres (L'Encarnació i els misteris de goig; la Passió amb els misteris de dolor; la Resurrecció i l'esperança de la vida eterna, amb els misteris de Glòria). Aquesta contemplació dels misteris de la nostra fe, no ens pot deixar indiferents, ens ha de canviar interiorment, ens ha de fer voler respondre amb amor a tant d'amor envers nosaltres de la part del nostre Déu! Al mateix temps, l'actitud de la pregària és essencial a la vida cristiana, ja que en ella hi trobem la força i la pau interiors per estimar i ser fidels a Déu, i per no desanimar-nos quan caiem. Perquè, malgrat tot som febles i caiem, tal com varen caure moltes vegades els sants que Gaudí posa a la capella.

Per il·lustrar aquesta realitat de la vida cristiana, Gaudí posa estàtues de sants dels quals la Bíblia no amaga les seves misèries humanes: són sants i pecadors alhora. A l'esquerra hi ha David i Salomó. David és el Rei d'Israel, un home “segons el cor de Déu". Però va ser culpable d'un abús greu del seu poder. Va cometre adulteri i va fer que el marit de la dona amb la que havia comès l'adulteri morís al front de guerra. Però va saber penedir-se del seu pecat i el va plorar i ens ha deixat un salm de penediment admirable; el Salm 51 (50). Salomon, que neix de l'adulteri del seu pare amb la muller d'Uries, va ser un sobirà ple de la saviesa de Déu, però diu la Bíblia, que a les seves belleses les dones varen seduir el seu cor. Va introduir la idolatria a Israel, fent temples a les divinitats de les seves moltes dones. Això, i l'esplendor excessiu en què vivia (un esplendor "Salomònic") va provocar la divisió del Regne d'Israel.

A la dreta hi ha l'escena, gens exemplar, de l'engany que li fa el patriarca Jacob al seu pare Isaac, que està cec, per tal que el beneeixi a ell enlloc del seu germà bessó Essaú. David, Salomó i Jacob, com molts altres personatges de la Bíblia, eren pecadors, però alhora són sants! Un sant no és algú que no cau mai sinó algú que s'aixeca moltes vegades després de caure les vegades que sigui.

La lluita contra el pecat dura fins el moment de la mort. A l'esquerra, hi ha representat un moribund que en el moment de  la seva mort, segons una tradició molt antiga, posa la seva ànima en mans de Jesús, Josep i Maria ("Jesús, Josep i Maria, us dono el cor i l'ànima mia"). A la capella hi ha tot el text de l'Ave Maria en llatí, que acaba amb aquest fragment: "Pregueu per nosaltres pecadors, ara i a l'hora de la nostra mort. Amén". Som pecadors ara i a l'hora de la nostra mort, és a dir tota la vida. Però Gaudí ens anima a no defallir en la lluita: Déu coneix la nostra feblesa i ens estima tal com som. Aquest amor incondicional de Déu, meditat i interioritzat en la pregària, és el que ens dóna la força per no defallir mai fins que, a la fi, ens acollirà amb una abraçada de pare i de mare, d'amor i de pau sense fi.

 


 (en preparació: façana del naixement i parròquia)