Abans de començar, us demanaria que no enduríssiu el vostre cor, com feren aquells israelites que, malgrat haver vist els grans prodigis que el Senyor havia fet pel seu poble, quan eren al desert i tenien set, es preguntaven si el Senyor estava amb ells: Està o no està el Senyor en mig nostre? El salmista diu: "No enduriu els cors com a Meribà, com el dia de Massà, en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares i em temptaren, tot i haver vist les meves obres" (Sl 95,8-9).
Nosaltres sabem que el Senyor està en mig nostre i està disposat a parlar-nos i a dialogar amb nosaltres, si nosaltres no endurim el nostre cor, de la mateixa manera que el Senyor va dialogar amb la samaritana, tal com ens ha explicat l'evangeli que suara hem acabat d'escoltar, i ara anem a fer-ne un petit comentari.
L’evangeli d’avui és un exemple de diàleg. Fàcilment podem fer la composició de lloc. Era migdia i feia calor. El Senyor estava cansat. També es cansava, i es va posar a descansar en el pou que el patriarca Jacob havia donat als seus fills.
Quan estava descansant, se li acosta una dona pecadora i samaritana que anava a pouar-hi aigua. El Senyor comença el diàleg d'aquesta manera. Li demana aigua per beure, és un favor. Ell, que és la font de la vida, demana aigua a una dona pecadora. Ella li respon dient: "Com? Vós, un jueu, em demaneu l'aigua a mi, que sóc una dona samaritana?" (Jn 4,9). L'evangelista Joan fa notar: "cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans" (Jn 4, 9).
Jesús, que és molt humil, no fa cas de la contesta maleducada de la dona i li diu que ell li pot donar aigua viva. Ella no s'ho creu, ja que el Senyor no té galleda per pouar. Jesús li parla, no d'una aigua material, sinó de l'aigua espiritual. Ella no ho entén. Al final de la conversa ho entendrà i li dirà a Jesús: "Doneu-me, Senyor, aigua d'aquesta, que no tingui mai més set ni hagi de tornar més aquí a treure aigua del pou" (Jn 4,15).
Jesús agafa confiança amb ella, i ella amb Jesús. Mira aquella dona que és pecadora i la vol portar a la seva reconciliació amb Déu, per això li diu que vagi a buscar el seu marit. Ella li respon: "No en tinc, de marit. Li diu Jesús: Tens raó: n'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit és veritat" ( Jn 4,16-17).
Aquella dona reconeix que Jesús és una gran personalitat i, per això, li parla del culte i de l'adoració divina. Li pregunta on s'ha d'adorar Déu, en aquella muntanya, o a Jerusalem. Jesús li contesta: "Creu-me, dona, s'acosta el temps que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem.... però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat " (Jn 4,21,23).
La conversa puja de to i la dona li parla del Messies. Ella ja està preparada i Ell aprofita aquesta ocasió per dir-li "Jo sóc el Messies, que parlo amb tu" (Jn 4,26). Quin diàleg més bonic i serè! I s'acaba aquest diàleg en què la dona torna al poble i diu a la gent: "Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet.. No serà el Messies?" (Jn 4,39). Quin canvi! Aquella dona que no volia donar aigua a Jesús es converteix en un gran apòstol del Senyor.
Aprenguem a dialogar amb el Senyor com ho féu la samaritana. No anem al temple per complir un precepte o solament per escoltar, sinó per dialogar amb el Crist, explicant-li totes les nostres alegries i penes, les nostres preocupacions, els nostres propòsits d'ésser millors, tot demanant-li forces per correspondre a la seva gràcia.
També hem de dialogar amb els germans. Els esposos han de dialogar si volen que el seu matrimoni vagi bé; els pares amb els fills; i, en general, amb tota persona amb qui tenim una relació continuada. El rector ha de dialogar amb el vicari, i el vicari amb el rector, etc.
Els equips de matrimonis de la Mare de Déu aconsellen que els matrimonis facin cada mes allò que diuen la "sentada", que consisteix en una estona d'oració, una revisió de la seva vida matrimonial i la seva projecció.
I què és el diàleg? El podem definir dient: que és una conversa amorosa entre dues persones que s'escolten i tenen un canvi d'impressions sobre un tema determinat. Aquesta definició del diàleg era una idea que us volia donar.
Permeteu-me’n una altra. Aquella dona inquieta, que Jesús troba a la vora del pou, té set i no només d'aigua sinó de felicitat. També nosaltres tenim set. Set de veritat, de felicitat, d'amor, de vida. On trobarem l'aigua per saciar la nostra set? Trobem la resposta en l'aigua viva que dóna Jesús: "Els qui beuen d'aquesta aigua tornen a tenir set, però el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna" (Jn 4,13-14). Ell és capaç de saciar la nostra set d'amor i de felicitat: "Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l’Escriptura: Del seu interior brollaran rius d'aigua viva" (Jn 7, 37-38).
Aquella dona troba Jesús, i la seva vida canvia. També nosaltres hem trobat Jesús, sigui en un moment determinat, sigui en el transcurs de la nostra vida: per això avui som aquí. En aquest encontre amb Jesús, hem de descobrir, com aquella samaritana, que ell, i només ell, pot donar-nos aquesta aigua viva, capaç de saciar la nostra set, els nostres desigs i donar-nos la felicitat, aquesta felicitat que és troba en l'amor a Déu i posant en pràctica el manament de Jesús: "Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat" (Jn 15,12).
Finalment, l’última idea és que aquella dona pecadora es converteix en un gran apòstol de Jesús. Va deixar el càntir, va tornar al poble i deia a la gent que anessin a Jesús.
Després d'aquesta trobada en l'Eucaristia d'avui, siguem, com la samaritana, uns grans apòstols de Jesús, i nosaltres, com els samaritans, proclamem Jesús com a Salvador del món.